domingo, junio 15, 2008

EUROPA...?

Sorprès!! així es com estic... la veritat es que la primera desilusio ja la vaig tenir amb la negativa de França i d'altres estats membres en la primera reforma de la UE actual. Quan feia campanya pel sí ja van sortir diferents formacions polítiques dient que s'havia d'apostar per una Europa més social de la que ens proposaven, etc. Per sort a Catalunya i Espanya el si va prosperar... tot i que el procés es va paralitzar amb la negativa d'altres països i ara estem en la continuació d'aquest procés. Ara ja no parlem de Constitució... i parlem de Tractat (l'altre també ho era). Ara en fem menys ressó allunyant encara més la política Europea de l'àmbit local. Ara continuem parlant d'Europa com si fos una cosa llunyana que no ens influeix... tanmateix, tots paguem amb euros i tots patim els efectes de l'euribor. Tots coneixem el Banc Central Europeu i el Parlament Europeu. No obstant, quan sentim a parlar de l'Almunia, en Solana, la PAC o la Comissió Europea... ja no tenim tan clar qui són o perquè serveixen... i bé... amb la negativa d'Irlanda i la futura negativa d'altres estats membres... continuem sense avançar en la formació d'una Europa política, més enllà de l'Europa econòmica que hem heredat de la segona meitat del segle XX. Per tant una llàstima, que des del meu punt de vista s'agreuja si comencen a sortir formacions polítiques que es comencin a qüestionar els avantatges de ser europeus. I el més sorprenent de tot plegat... es que el país que ha dit que no, és un dels països que, juntament a Espanya, han rebut més Ajuts europeus i que els hi ha permès modernitzar el país i posicionar-se com un estat econòmicament sostenible per afrontar els reptes del segle XXI.
Finament i el dubte més gran que em plantejo és si els que potenciaven el No en en seu moment estan orgullosos de tenir aquest procés d'unificació paralitzat... i si en to cas veuen possibilitat de fer nous tractat i nous Plans C, D o E que avancin en aquells aspectes que hi troben a faltar. Tanmateix, des del meu humil punt de vista, hem sembla que fins que el pragmatisme no avanci continuarem tenint una Unió Econòmica Europea en detriment dels Estats Units d'Europa o el que encara seria pitjor... que seria retrocedir en els humils avenços que s'han fet en aquest procés d'unificació europea. I per tant... a veure si el futur que li espera a Europa es més negre que social i/o polític...!?

20 comentarios:

Anónimo dijo...

Tu realmente eres de la izquierda? Te doy un poco de información :-)

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68919&titular=el-rotundo-%22no%22-de-los-irlandeses-es-un-voto-de-clase-

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68924&titular=el-resultado-m%E1s-dividido-seg%FAn-clases-sociales-de-toda-la-historia-de-irlanda-

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68965&titular=%BFmaldita-irlanda?-

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68975&titular=el-incidente-irland%E9s-

http://www.attac.es/portalattac/index.php?option=com_content&task=view&id=259&Itemid=1

Los europeistas pro mercado sin ciudadanía Imprimir E-Mail
Juan H. Vigueras - Comité Científico de ATTAC España
Un martillazo para la élite de Europa, proclamaba el Financial Times apenas anunciado el resultado del referéndum irlandés y en un comentario editorial sugería que Europa no tiene necesariamente que convertir el drama del NO irlandés en una completa crisis de confianza.

Y sin la dificultad del acuerdo con los 27 comisarios, el Presidente de la Comisión Europea se apresuraba haciendo un llamamiento a los demás miembros de la Unión para que prosigan la ratificación del tratado. Cual funcionario obsequioso con el poder, se olvidaba que nadie le ha dado un mandato para esas expresiones de pura política de partido.

Uno de los inspiradores del nuevo tratado, el presidente francés, Nicolás Sarkozy, en compañía del Presidente imperial, también llamaba a continuar el proceso de ratificación, aunque – populista - admitía que es preciso "cambiar nuestra forma de hacer Europa" sin avanzar proyectos para su presidencia de la Unión en el segundo semestre.

Al parecer nadie va a cuestionar este modo ademocrático de hacer Europa que ya no funciona como en el pasado. Un diario tan sensible en otros tiempos a los valores democráticos, El País, enriquecía su editorial del sábado 14 con unas perlas europeístas como “el voto de Dublín, recibido con consternación en Bruselas”. Pero no explicaba quién es ese Bruselas y a quien representa. ¿La Comisión y sus funcionarios entrelazados con los 15,000 lobistas de poderosos grupos de presión, que preparan directivas tan sociales como la propuesta de 65 horas de trabajo semanales? ¿Que negocian con Suiza y Jersey la aplicación de la directiva sobre el ahorro respetándoles el secreto bancario? ¡Ya está bien de cultivar ese sentido reverencial frente a las instituciones europeas y hágase más pedagogía con los lectores!

Y sus editorialistas, tan proclives a las apelaciones a la democracia, subrayaban “lo absurdo de someter a referéndum cuestiones tan complejas como las que albergan las casi 400 páginas del documento de Lisboa”. Como si la complejidad fuese sobrevenida y no intrínseca, hasta el punto que a finales de Octubre pasado el semanario The Economist afirmaba que “la opacidad del nuevo tratado no es un accidente: es su razón de ser”; que era “ un tratado ilegible, destinado para ser aprobado por los parlamentos nacionales”, pero no para que lo debatieran los ciudadanos corrientes. Este semanario británico relataba que en Lisboa los 27 gobiernos europeos tomaron la Constitución rechazada por los votantes franceses y holandeses y presentaron un tratado de reformas diciendo de modo surrealista “esto no es una constitución”. Y, por tanto, no hay necesidad de someterla a los riesgos de un referéndum que probablemente sería negativo en Holanda, Reino Unido y otros lugares.

Pero en El País insisten en que “un colectivo de casi 500 millones de personas no debe ser paralizado por la opinión adversa de menos de un 1% de sus integrantes”; pero porque son los únicos a quienes les han dado voz, añadimos. Sin embargo, acierta el periódico de referencia cuando dice que “el resultado inmediato es que un escenario global y crecientemente intrincado, donde influir requiere mayor músculo cada día, Europa es hoy un poco más débil políticamente y menos convincente como interlocutor”. Pero para percibir ese acierto hay que sustituir la palabra “Europa” por “la elite europea”. Tras el No irlandés, Europa no es más débil sino su élite.

Y si no, léase en el mismo periódico el testimonio de un europarlamentario sobre cómo se hizo este Tratado europeo, admitiendo que, a diferencia de los rechazos francés y holandés, tras el No irlandés “la situación es más difícil. La razón es sencilla: entonces era posible imaginar un plan B para recuperar los principales contenidos de la Constitución Europea, de forma que el escollo de París -y luego también de La Haya- pudiera solventarse presentando un texto pasado por las manos del Gatopardo. Así lo hicimos... y lo hicimos bien: el Tratado de Lisboa. Ahora, sin embargo, ya hemos gastado ese cartucho” (La hora de la verdad para Europa, artículo firmado por Carlos Carnero en El País, 14 Junio 2008) Esta vez el relato es sincero, al contrario de otro artículo en el que se desvirtuaba el relato histórico de la elaboración del Tratado Constitución y del cual nuestra réplica mereció su publicación por el propio diario.

Con esta “revelación” del europarlamentario -desconocido para la mayoría de sus votantes gracias a las listas cerradas- el Tratado de Lisboa resulta que es “un texto pasado por las manos del Gatopardo” Una alusión esclarecedora a la famosa frase del Príncipe Giuseppe di Lampedusa en la celebre novela, cuando refiriéndose a la revolución de la unidad italiana dice que “algo tiene que cambiar para que todo siga igual”.

Y es que no se enteran que la mayoría de los europeos ya no acepta un mercado sin ciudadanía, por tomar prestada la fina expresión con la que Maria José Fariñas nos ha sintetizado las falacias de la globalización neoliberal. De ahí que mucho más alertados, los analistas del Financial Times apunten que “tal vez fuera más sensato congelar el Tratado de Lisboa”.

Anónimo dijo...

Iep Pep!

Doncs l'escrit anònim que em precedeix ja deixa prou clares algunes coses.

Discrepo amb la gran majoria de la teva argumentació.

Una Europa forta, valenta, un superestat, uns Estats Units d'Europa. Sí, però a quin preu? Sota quins postulats? Per a què fer??

Per altra banda, ja es veu el què està passant amb aquest Tractat de Lisboa. Tenen una por immensa a sotmetre'l a més referèndums en què pugui participar la ciutadania. Volen ratificar-lo, com han anunciat la majoria d'Estats per la via parlamentària. Per què??? És evident. S'emportarien més ensurts. I per què s'emportarien més ensurts? Perquè d'esquena als ciutadans no podem anar enlloc. Com a regidor això ho saps molt bé. I precisament aquest és el problema d'Europa.

Lamento l'argumentació aquesta que Irlanda no podia dir que NO al Tractat després d'haver rebut molts ajuts europeus. Han demostrat que no s'han deixat vendre.

També això que dius que si els que propugnaven el NO se senten orgullosos de tenir aquest procés paralitzat. És aquest un discurs victimista? Potser hauries de mirar per què els que proposen el NO ho han fet (jo al seu moment aquí també ho vaig fer, i hi tornaria). Torno a repetir: Europa forta SÍ. A qualsevol preu, NO.

Vinga company, seguim parlant!!

Anónimo dijo...

Bones,
Primer de tot... benvolgut senyor Anònim, jo entenc que li agradi opinar sense descobrir-se pero jo estic acostumat a donar la cara i no m'agrada que la gent opini darrera noms falsos o noms, com en el seu cas, desconeguts. Per tant, li agraïria que en properes vegades es dongui a cobèixer perquè tal i com critica vostè les llistes tancades amb les que es forma el Parlament Europeu, almenys puc averiguar qui és qui i sapiguer a qui estic donant el meu vot. En el seu cas, no ho puc fer... i per tant, prefereixo que per debatre amb vosté li proposo que no ho faci des de l'anonimat.
I bé, dit això, i aprofitant a saludar el meu bon amic isaac Peraire... realment t'haig de dir que quan parlava dels que defensaveu el No en el seu moment ho feia en referència a ERC, ICV... perquè en aquell moment el SI va guanyar en alguns països i en d'altre No. Per tant el Procès va quedar parat. Els que defensaven el NO, ho fan en base a que el text es pot millorar. I jo em pregunto que es el que no es pot millorar? i es aqui on faig la crítica! en el fet que no es pot anar pel món dient NO! no perquè aquest posicionament no sigui lícit. No perquè aquest posicionament no sigui encertat o respectable... simplement perquè es demostra que el NO, no equival a millorar res!
En canvi, el Si, permet avançar. Segurament ens falta molt per caminar. Però sempre es millor avançar una mica, que no avançar. Perquè com diu l'Antoni Machado (i ho canta en Sabina): "Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar."
No es perquè ho diguin aquests poetes... pero així ho veig... i trobariem molts exemples a Espanya i Catalunya. Com per exemple, la Constitució (es la que volem?), l'Estatut (es el que volem?) Amb les dues respostes... coincidiriem... perquè amb els dos documents hi falten coses... però en tot cas ens permeten millorar aspectes, i amb això ho tinc claríssim... modificar la Constitució i haver-la de pactar amb el PP ens permetrà tenir una constitució socialment molt avançada... NO! per aquest motiu l'haurem de rebutjar i quedar-nos amb la que tenim? en fi... jo crec que el dia a dia es el que val! Una forta abraçada i continuem parlant!

Anónimo dijo...

A human beings begins scathing his perceptiveness teeth the initially without surcease he bites out more than he can chew.

Anónimo dijo...

To be a upright benign being is to have a make of openness to the far-out, an cleverness to trusteeship unsure things beyond your own pilot, that can govern you to be shattered in uncommonly exceptional circumstances as which you were not to blame. That says something remarkably weighty about the fettle of the principled passion: that it is based on a conviction in the unpredictable and on a willingness to be exposed; it's based on being more like a shop than like a prize, something somewhat dainty, but whose acutely particular attraction is inseparable from that fragility.

Anónimo dijo...

To be a upright charitable being is to from a amiable of openness to the mankind, an gift to group undeterminable things beyond your own control, that can take you to be shattered in hugely exceptional circumstances as which you were not to blame. That says something uncommonly impressive relating to the prerequisite of the honest passion: that it is based on a trustworthiness in the up in the air and on a willingness to be exposed; it's based on being more like a shop than like a treasure, something somewhat dainty, but whose acutely particular attractiveness is inseparable from that fragility.

Anónimo dijo...

In harry's time, at some dated, our inner pep goes out. It is then burst into passion beside an face with another magnanimous being. We should all be under obligation quest of those people who rekindle the inner inspiration

Anónimo dijo...

I don't like the durable of all those lists he's making - it's like taking too divers notes at school; you experience you've achieved something when you haven't.

Anónimo dijo...

In every tom's sustenance, at some time, our inner fire goes out. It is then break asunder into zeal at near an face with another magnanimous being. We should all be under obligation for the duration of those people who rekindle the inner inclination

Anónimo dijo...

In everyone's existence, at some time, our inner pep goes out. It is then blow up into flame at near an face with another hominoid being. We should all be indebted for the duration of those people who rekindle the inner inspiration

Anónimo dijo...

In every tom's life, at some pass‚, our inner throw goes out. It is then break asunder into passion at near an be faced with with another magnanimous being. We should all be thankful for the duration of those people who rekindle the inner spirit

Anónimo dijo...

In harry's sustenance, at some dated, our inner throw goes out. It is then bust into flame beside an be faced with with another human being. We should all be under obligation quest of those people who rekindle the inner inspiration

Anónimo dijo...

In harry's sustenance, at some pass‚, our inner foment goes out. It is then break asunder into enthusiasm at near an be faced with with another hominoid being. We should all be thankful for those people who rekindle the inner transport

Anónimo dijo...

In the whole world's time, at some time, our inner foment goes out. It is then blow up into flame at hand an be faced with with another human being. We should all be under obligation for those people who rekindle the inner inspiration

Anónimo dijo...

In everyone's sustenance, at some time, our inner foment goes out. It is then bust into enthusiasm at near an face with another benign being. We should all be thankful for those people who rekindle the inner spirit

Anónimo dijo...

In harry's life, at some pass‚, our inner foment goes out. It is then bust into passion by an encounter with another hominoid being. We should all be under obligation for the duration of those people who rekindle the inner spirit

Anónimo dijo...

In the whole world's existence, at some dated, our inner pep goes out. It is then blow up into enthusiasm at hand an encounter with another hominoid being. We should all be glad for those people who rekindle the inner inspiration

Anónimo dijo...

In the whole world's life, at some dated, our inner pep goes out. It is then break asunder into passion by an encounter with another hominoid being. We should all be thankful for the duration of those people who rekindle the inner inspiration

Anónimo dijo...

In the whole world's existence, at some dated, our inner fire goes out. It is then burst into flame at hand an encounter with another benign being. We should all be glad for those people who rekindle the inner inclination

Anónimo dijo...

In harry's existence, at some occasion, our inner fire goes out. It is then break asunder into flame by an encounter with another magnanimous being. We should all be glad for those people who rekindle the inner inspiration